Preguntes freqüents sobre autoconsum

Sí pot fer-ho. L’autoconsum està permés per a totes les tecnologies de generació, la qual cosa inclou no solament a la fotovoltaica, sinó també a l’eòlica, hidràulica, etc. També pot realitzar-se amb generadors que utilitzen fonts energètiques més convencionals.

Qualsevol ciutadà podria optar per desconnectar-se de la xarxa i instal·lar un sistema de generació d’electricitat propi a través del qual es autoabastira, ja siga amb mòduls fotovoltaics, aerogeneradors,… fins i tot amb grups electrògens convencionals.

Aquestes instal·lacions es denominen instal·lacions aïllades de la xarxa (no han de confondre’s amb les instal·lacions d’autoconsum interconnectades), no participen en el sistema elèctric i, per tant, tampoc els és d’obligació gran part de la normativa associada a l’autoconsum connectat a la xarxa. La seua legalització és senzilla i per a açò ha de dirigir-se al Servei o Departament amb competències en Energia de la Comunitat Autònoma a la qual corresponga la localitat on s’implante la instal·lació.

Lògicament, la instal·lació haurà de dissenyar-se per a proveir tota l’electricitat que el consumidor precise durant totes les hores de l’any en el qual existisca aquesta demanda d’electricitat. Per a açò, l’habitual és dissenyar el sistema integrant en el mateix un sistema de bateries que emmagatzeme l’energia generada que no s’utilitze en l’instant, amb una potència d’eixida i capacitat d’emmagatzematge suficient per a atendre la demanda quan el sistema generador no produeix energia (per exemple de nit, en cas que el generador siga una instal·lació solar).

En qualsevol cas, per motius tècnics, econòmics i de seguretat de subministrament, en general està desaconsellat desconnectar el consum de la xarxa elèctrica, sent molt més eficient dur a terme una instal·lació d’autoconsum que funcione en paral·lel amb la xarxa.

No obstant açò, quan es preveja executar la instal·lació enfront de connectar-se a la xarxa, per exemple en aplicacions agropecuàries o ramaderes de nova implantació, el criteri a seguir seria valorar el cost de l’escomesa a la xarxa i el pagament de l’electricitat consumida a l’empresa comercialitzadora enfront del cost de la instal·lació generadora (fotovoltaica, eòlica, mixta d’ambdues, grup electrògen, etc.) i el seu manteniment.

En primer lloc, una instal·lació d’autoconsum no deixa de ser una instal·lació de generació d’energia elèctrica, per la qual cosa deu sempre dur-la a terme un instal·lador autoritzat. D’acord amb l’establit en el Reglament Electrotècnic per a Baixa Tensió (*REBT), dita instal·ladora haurà de posseir la categoria d’especialista en “instal·lacions generadores de baixa tensió”, per a garantir el compliment de totes les condicions tècniques i de seguretat que exigeix tant el REBT com la companyia distribuïdora de la zona.

D’altra banda, si bé és possible adquirir un *kit domèstic, que pot semblar més senzill, aquests no sempre tenen per què ser els idonis per als nostres consums. Es recomana que un projectista, o el propi instal·lador d’aquests sistemes, siga qui *dimensione la instal·lació de *autoconsumo que millor s’ajuste al nostre perfil de consum amb la finalitat de que resulte el més avantatjosa possible.

A més, en el cas dels comptadors d’energia elèctrica, aquests poden ser instal·lats tant en règim de lloguer per l’empresa elèctrica, com adquirits en propietat. Si s’opta per tenir-ho en propietat, la companyia distribuïdora exigirà que el comptador estiga homologat, calibrat, i assajat per un laboratori acreditat, per a posteriorment ser precintat. Per açò, se sol optar per instal·lar-los en règim de lloguer a través de la companyia distribuïdora.

Finalment, s’ha de tenir en compte que la instal·lació ha de legalitzar-se i per a açò es precisa, entre uns altres, el certificat final de la instal·lació subscrit per instal·lador autoritzat, una supervisió per part de l’empresa elèctrica distribuïdora i la signatura del corresponent contracte, així com l’autorització en el servei territorial competent en energia, per la qual cosa es desaconsella l’execució d’instal·lacions d’autoconsum pels propis usuaris, conductes que, a més de ser sancionables, podrien comportar riscos per a la seguretat dels usuaris.

Sí, és possible. La secció HE5 del Codi Tècnic de l’Edificació (CTE) estableix, per a determinats usos, l’obligatorietat d’aconseguir una contribució fotovoltaica mínima en els edificis de nova construcció o reformes integrals d’edificis existents. La potència fotovoltaica a instal·lar dependrà del tipus d’ús de l’edifici i de la seua superfície. ja que el CTE no especifica la modalitat d’explotació de la instal·lació fotovoltaica instal·lada, tindrien cabuda tant les instal·lacions connectades a la xarxa elèctrica que exporten el 100% de l’energia (modalitat clàssica), com les instal·lacions connectades a xarxa interior per autoconsumo.

Des del punt de vista administratiu ha de ressaltar-se que:

• En cas d’autoconsum, la modalitat podrà ser tant de Tipus 1 com de Tipus 2, amb o sense acumulació, sent aplicable les condicions i requisits establits en el RD 900/2015, de 9 d’octubre, pel qual es regulen les condicions administratives, tècniques i econòmiques de les modalitats de subministrament d’energia elèctrica amb autoconsum i de producció amb autoconsum.

• En el cas de connexió a xarxa de la instal•lació sense passar per la xarxa interior i per tant sense autoconsum, la generació amb renovables o cogeneració ja no percep generalment tarifes primades, per la qual cosa les vendes d’electricitat al sistema serien a preu “pool”, molt inferior al que paguem per l’electricitat consumida (que és el que es ve a estalviar amb l’autoconsum a part d’haver de pagar, en determinats casos, peatges i càrrecs). La possibilitat d’una remuneració addicional per a aquest tipus d’instal•lació queda condicionada a les subhastes que convoque el Ministeri amb competències en matèria d’energia, fins ara no accessibles en la pràctica per a xicotetes instal•lacions. Per tant, a pesar que la fi buscada per a la instal•lació siga la injecció a xarxa, sempre que existisca un consum convindria executar la instal•lació com d’autoconsum Tipus 2, de manera que se satisfaça les necessitats d’aquest consumidor i s’injecte a la xarxa, i es venga a mercat, la resta d’electricitat que genere la instal•lació. D’aquesta forma, s’obtindrà un major benefici econòmic, atès que estalviarem en la factura elèctrica dit consum el cost associat del qual serà superior al preu que obtindríem si aqueixa mateixa energia la injectàrem i venguérem a mercat.

En primer lloc, cal tenir en compte que en una comunitat de veïns existeixen consums particulars d’aquests dins del seu habitatge, associats al seu propi contracte de subministrament i facturats a través del seu comptador individual, i els consums comuns de la pròpia comunitat contractats per aquesta i registrats per un altre comptador diferent. Aquests consums comuns són els referents generalment a la llum d’escales, de la cambra de calderes, dels ascensors, del garatge, etc., així com els de els motors dels ascensors, de les bombes de circulació de la calefacció, de la caldera, etc.

Existeix la possibilitat d’executar instal·lacions d’autoconsum per a tots dos tipus de consums elèctrics, si ben els consums comuns de la comunitat hauran de proveir-se de la seua pròpia instal·lació generadora. És aquest cas, la titularitat de la instal·lació d’autoconsum correspondrà a la comunitat de propietaris, igual que el contracte de subministrament elèctric per a alimentar els elements comuns.

D’altra banda, si cada veí vol a més autoconsumir en el seu habitatge, haurà d’executar una instal·lació generadora en autoconsum per a si mateix, no podent ser compartida aquesta instal·lació per diversos veïns o per la pròpia comunitat. Per tant, s’hauria d’executar una instal·lació individual per cada contracte elèctric existent, en tant i quant no es regule aquesta modalitat (*)

En qualsevol cas, tant les instal·lacions generadores individuals de cada veí per al seu propi autoconsum, com la comunitària per a l’autoconsum comú de la comunitat, podran compartir la seua ubicació en els espais comuns de la comunitat de veïns, com pot ser el terrat de l’edifici, sempre que així s’acorde en una assemblea de veïns, tal com estableix la legislació en matèria de propietat horitzontal.

Sí, és possible, almenys amb caràcter transitori i exclusivament para determinades tipologies d’usuaris.

Així, segons s’estableix en el Reial decret 900/2015, de forma transitòria, únicament els consumidors acollits a la modalitat d’autoconsum Tipus 1 connectats en baixa tensió la potència contractada de la qual siga inferior o igual a 10 kW estaran exempts del pagament del càrrec transitori per energia autoconsumida A més, totes les instal·lacions d’aquestes característiques que no incorporen sistemes d’acumulació (bateries), i també les que els incorporen però no puguen subministrar una potència superior a la contractada, tampoc hauran d’afrontar el càrrec fix en funció de la potència.

En la pràctica açò suposa que, excepte algunes excepcions, la pràctica totalitat de les instal·lacions domèstiques es troben en l’actualitat exemptes de pagament de qualsevol tipus de càrrec associat a l’autoconsum, si bé és cert que en el futur les condicions d’exempció podrien ser modificades.

La resta d’instal·lacions que no complisquen les condicions abans descrites (generalment instal·lacions de major grandària que no tenen ús domèstic) hauran d’afrontar generalment el càrrec per energia autoconsumida i, en alguns casos, el càrrec fix en funció de la potència, l’import de la qual pot consultar-se en l’apartat modalitats d’aquesta web.

Efectivament, aquests sistemes tenen cobertura legal, i existeixen solucions tecnològiques, el cost de les quals depén de la grandària de la instal·lació, que permeten el control de l’energia generada de tal forma que si estem produint electricitat en la nostra xarxa interior aquesta mai passada a la xarxa de distribució. Aquests sistemes els podem trobar baix diferents denominacions, encara que són equivalents: abocament nul, injecció zero, injecció nul·la, antivertit, etc… No obstant açò, la nostra instal·lació elèctrica segueix estant connectada a la xarxa de distribució i pot prendre electricitat de la mateixa, per la qual cosa nostra actual legislació considera que l’usuari aprofita la xarxa per a complementar el seu equip de generació i li obliga al pagament de càrrecs idèntics a si no tinguera aquest tipus de dispositiu.

Des del punt de vista energètic, és important assenyalar que aquests dispositius poden suposar una sensible disminució de l’eficiència energètica global de la instal·lació, al no poder-se incorporar al sistema elèctric els excedents d’energia en els períodes en els quals no existeix demanda, al mateix temps que impedeixen la compensació energètica instantània amb la xarxa en períodes puntuals.

En conseqüència, sota l’òptica exclusivament energètica, aquests dispositius estan en general desaconsellats, excepte casos excepcionals, com determinats perfils d’usuari o instal·lacions que compten amb una elevada capacitat d’emmagatzematge.

Per açò, han de tenir-se en compte diverses qüestions d’índole econòmica a l’hora de triar instal·lar o no aquests dispositius:

• D’una banda, la legislació vigent estableix que l’energia que ens factura la companyia elèctrica és per saldos horaris. Açò vol dir que el comptador considera en cada hora l’energia que ens subministra la xarxa i li resta la que nosaltres aboquem durant aqueixa hora a la xarxa, cobrant-nos la diferència. Si tenim un sistema antiabocament, l’energia que generem en cada instant i que no coincideix amb un moment de consum, no s’aboca a la xarxa i es perd (si no hi ha acumulació), per la qual cosa no és comptabilitzada pel comptador i per tant, a l’efecte de facturació, no es resta de l’energia que durant aqueixa hora ens haja pogut lliurar la xarxa, amb el consegüent perjudici econòmic.

• D’altra banda, la norma eximeix a les instal•lacions tipus 1 de fins a 10 kW que disposen de dispositiu antiabocament del pagament per l’estudi d’accés i connexió que la distribuïdora elèctrica duu a terme quan sol•licitem el punt de connexió. Aquests estudis solen ser molt econòmics, i en tot cas molt inferiors als del sistema antiabocament pròpiament dit.

• En el cas d’instal•lacions connectades en baixa tensió, si la potència del generador és superior a 5 kW, la connexió haurà de ser trifàsica, amb un desequilibri entre fases inferior a 5 kW. Algunes companyies elèctriques permeten que excepcionalment, podran instal•lar-se potències majors en subministraments monofàsics en cas de disposar d’un sistema que evite l’abocament d’energia a la xarxa, que pot abaratir la instal•lació, àdhuc a costa de perdre els avantatges indicats anteriorment.

• Finalment, en el cas d’instal•lacions connectades en alta tensió (>1kV), el distribuïdor pot exigir-nos que es complisca amb el criteri de desconnexió per màxima tensió homopolar. Açò significa que si volem abocar energia a la xarxa haurem d’instal•lar dispositius de control i desconnexió per tensió homopolar que, pel seu cost, poden ser més onerosos que un sistema antiabocament que evite aquesta obligació, àdhuc perdent els avantatges abans comentats per l’energia generada i no consumida a l’efecte de facturació en cada hora.

En tot cas, ha d’assenyalar-se que si s’instal·la un sistema de antiabocament haurà d’estar homologat d’acord a la norma UNE 217001:2015 IN “Requisits i assajos per a sistemes que eviten l’abocament d’energia a la xarxa de distribució”.

Tenint en compte tots aquests factors, i per descomptat la potència i tipus d’instal·lació que millor s’acobla a la nostra demanda, haurem de valorar què opció és la més apropiada al nostre cas. No obstant açò, de forma general, per a instal·lacions domèstiques de xicoteta potència resulta més rendible no instal·lar sistemes antiabocament.

En primer lloc, en tenir més de 10 kW contractats, no està exempt de pagar el cost de l’estudi, encara que haguera instal·lat un dispositiu que evitara la injecció d’excedents a la xarxa. En qualsevol cas, s’entén que aquest estudi, en ser una instal·lació xicoteta, no té per què suposar un cost significatiu.

Respecte al càrrec transitori per l’energia autoconsumida, solament estan exemptes del càrrec transitori per energia autoconsumida les instal·lacions Tipus 1 realitzades per a consumidors amb potència contractada de fins a 10 kW, per la qual cosa sí pagaria el càrrec.

Cal ressaltar que en el cas de la Comunitat Autònoma de Canàries i de les Ciutats de Ceuta i Melilla aquest càrrec actualment té un valor zero per a cada categoria de peatges d’accés i períodes horaris.

El nombre de comptadors, la seua ubicació i ús ve especificat en el Capítol I del Títol IV del RD 900/2015 Requisits generals de mesura en la modalitat d’autoconsum el qual al seu torn fa referència al compliment del Reglament Unificat de punts de mesura del sistema elèctric aprovat pel Reial decret 1110/2007, de 24 d’agost.

Una instal·lació per a autoconsum sense abocament en una llar s’acollirà generalment a la modalitat Tipus 1 del RD 900/2015, per a la qual aquesta regulació estableix que els subjectes consumidors disposaran dels equips de mesura necessaris per a la facturació dels preus, tarifes, càrrecs, peatges i altres costos i serveis del sistema que li resulten d’aplicació. Necessitaran tant un equip de mesura que registre l’energia neta generada de la instal·lació de generació com un altre equip de mesura independent en el punt frontera de la instal·lació (el comptador d’abonat existent). També estableix que, opcionalment, podrà disposar d’un equip de mesura que registre l’energia consumida total pel consumidor associat.

Açò es resumeix que es necessitarà un nou comptador per a la instal·lació de generació que s’unirà al comptador d’abonat ja existent per al consum.

En determinats casos, la ubicació d’aquest segon comptador, que ha de ser accessible per a l’encarregat de la lectura, pot suposar un sobrecost important per a la instal·lació d’autoconsum, sobretot en instal·lacions domèstiques de xicoteta grandària. Per açò, s’aconsella analitzar els condicionants i possibilitats d’ubicació dels equips de mesura en el moment d’estudiar la viabilidad tècnica i econòmica de la instal·lació.

Les instal·lacions de potència menor o igual de 100 kW es tramiten d’acord al Reial decret 1699/2011, mentre que les de més de 100 kW es tramiten pel Reial decret 413/2014 i pel Reial decret 1955/2000, entre uns altres. Per tant, existeixen diferències en la tramitació de les mateixes.

Assenyalem, a continuació, algunes d’aquestes diferències, per si foren d’utilitat a l’hora de prendre una o una altra decisió:

La documentació a presentar davant la companyia elèctrica per a la sol·licitud i emissió del punt de connexió, així com els terminis, són diferents (més llargs en les de més de 100 kW).
Les de més de 100 kW requereixen, a més, autorització administrativa i aprovació de projecte per part de l’òrgan competent, mentre que les de fins a 100 kW connectades en baixa tensió no requereixen d’aquesta autorització prèvia a la seua construcció.
Les de potència menor o igual de 100 kW es poden connectar directament a la xarxa la interior de Baixa Tensió d’un consumidor, mentre que les de més de 100 kW no es poden connectar en Baixa Tensió (ho faran en Alta Tensió, la qual cosa requereix de la instal·lació d’un transformador).
Les instal·lacions menors o iguals a 100 kW poden triar ser autoconsumidors Tipus 1 o Tipus 2, sempre que la potència contractada siga inferior a 100 kW, mentre que les de més de 100 kW solament poden ser Tipus 2.
Les instal·lacions de més de 100 kW, en ser obligatòriament Tipus 2, tenen a més que donar-se d’alta en el Registre d’Instal·lacions de Producció d’Energia Elèctrica i complir amb les exigències que suposa ser productor d’electricitat.
En conclusió, la tramitació administrativa d’una instal·lació en autoconsum de fins a 100 kW és més simple i àgil que la d’una instal·lació major, en requerir menys documentació i tenir un procediment més curt, máxime si es tracta, a més, d’una instal·lació en la modalitat Tipus 1.

Açò fa que, en ocasions, s’establisca el llindar de 100 kW per a consums que podrien requerir instal·lacions majors, sobretot en aquells casos com el qual es barreja, en el qual la instal·lació estaria precisament al voltant dels 100 kW de potència.

No obstant açò, s’ha de recordar que l’elecció de la modalitat d’autoconsum Tipus 1 o Tipus 2 pot estar condicionada per la potència contractada en el subministrament: si la potència contractada és major de 100 kW, tot i que la instal·lació de generació no supere els 100 kW, l’autoconsumidor serà considerat com a Tipus 2.

És difícil saber a priori quines instal·lacions serien les més rendibles. El més adequat seria realitzar un estudi de tots els subministraments elèctrics dels edificis de titularitat municipal i avaluar l’estalvi que s’aconseguiria en cadascun d’ells tenint en compte la inversió associada.

No obstant açò, mancant més dades, s’exposen a continuació algunes recomanacions que s’han anat obtenint d’analitzar la influència de diversos factors en el dimensionament d’instal·lacions en autoconsum.

Per a començar, s’ha de recordar que les instal·lacions de generació elèctrica en règim d’autoconsum (fotovoltaiques, eòliques, cogeneració…) no podran superar la potència contractada amb la companyia elèctrica distribuïdora per al consum al que està associada la instal·lació (edifici al com es vol subministrar l’energia elèctrica).

Les instal·lacions de menys de 10 kW sense acumulació associades a consumidors amb potència contractada no superior a 10 kW presenten alguns avantatges administratius i econòmiques respecte a la resta. Si bé les economies d’escala juguen en contra, el fet que aquest tipus d’instal·lacions estiguen exemptes del pagament de càrrecs per energia autoconsumida és determinant. Dins d’aqueix tram, les economies d’escala intervenen, i com més gran siga la instal·lació, a priori més rendible seria. Ha de tenir-se en compte que les instal·lacions xicotetes, en ser usualment de Tipus 1 i no percebre remuneració pels excedents, han de dimensionar-se perquè aquests siguen mínims.

En el cas d’instal·lacions de major potència és més rendible acollir-se al Tipus 2 ja que així podran percebre una remuneració pels excedents injectats a la xarxa. Ara bé, aquesta opció implica tenir la condició de productor d’energia elèctrica i facturar aquesta energia, la qual cosa constitueix una activitat poc habitual de la majoria de les administracions públiques, entre les quals es troben els ajuntaments.

És convenient prioritzar la inversió en aquells edificis d’alt consum elèctric en horari de funcionament diürn, amb potències contractades de subministrament no superiors a 10 kW i que requerisquen una instal·lació en autoconsum d’una potència el major possible però per sota dels 10 kW. Seria el cas dels col·legis i dels edificis administratius. En el cas que hi haja diversos immobles similars, es recomana executar-la en els usos que admeten major potència d’instal·lació de generació (sempre per sota de 10 kW) sense que es produïsquen excedents o amb els mínims possibles.

Una vegada coberts els edificis més avantatjosos es pot invertir en més instal·lacions, sent preferible fer-ho en edificis elevats consums elèctrics i optar per una instal·lació en*autoconsumo Tipus 2, si bé presenta molta major complexitat en la seua gestió.

Finalment, un factor important a tenir en compte en el disseny de la instal·lació és l’ús dels edificis municipals. En aquest sentit, aquells que tanquen de forma perllongada durant l’època estival o els caps de setmana aconseguiran rendibilitats considerablement menors, àdhuc venent els excedents.

Com a regla general, les instal·lacions d’autoconsum s’haurien de dimensionar de manera que l’energia excedentària abocada a la xarxa siga la mínima, açò és, procurant que siga inferior a un 10%-20% de la produïda (consulte l’apartat casos pràctics i la seua taula resumeixen en la secció Instal·lacions d’aquesta web). Aquest criteri orientatiu de dimensionament pretén optimitzar el període de tornada econòmica de la inversió, en aplicació del marc jurídic, normatiu i retributiu vigent.

No obstant açò, en els casos en els quals els edificis no tinguen un patró de consum repetitiu per a cada dia de la setmana, com aquest cas, o en aquells en els quals es tinguera un ús de mig dia i la resta de dia no hi haguera consum, la millor manera de calcular la grandària òptima de la instal·lació sota quina modalitat d’autoconsum (Tipus 1 o Tipus 2) s’obté una millor tornada econòmica, seria realitzant una bona simulació, ja siga amb una eina dissenyada per a tal fi o a través d’un projectista o instal·lador de sistemes per a autoconsum.

En qualsevol cas, quan els excedents superen el 15 o 20 % de la producció d’una instal·lació d’autoconsum, es podria plantejar realitzar la instal·lació sota la modalitat d’autoconsum Tipus 2, en la qual es retribueix a preu de mercat l’energia injectada a la xarxa. Ara bé, aquesta opció implica tenir la condició de productor d’energia elèctrica i facturar aquesta energia, la qual cosa constitueix una activitat poc habitual en la majoria de les administracions públiques, entre les quals es troben els ajuntaments. Per açò, i a causa de les gestions que porta associades aquesta activitat, com per exemple les obligacions tributàries derivades de la venda d’energia (declaracions trimestrals d’IVA, imposat de societats, liquidacions de l’Impost sobre el Valor de la Producció de l’Energia Elèctrica, etc…), el possible benefici econòmic addicional no sempre compensa l’esforç administratiu que suposa l’elecció de la modalitat Tipus 2 i resulte més senzill acollir-se a la modalitat Tipus 1, malgrat no percebre ingressos per l’energia excedentària abocada a la xarxa.

A més, si la potència contractada en l’edifici és inferior o igual a 10 kW, cas que podria donar-se en algunes dependències municipals, l’elecció de la modalitat Tipus 1 tindria a més com a avantatge que la instal·lació d’autoconsum estaria exempta de pagar el càrrec transitori per energia autoconsumida.

Finalment, també pot analitzar-se la possibilitat de realitzar una instal·lació equipada amb sistema d’emmagatzematge energètic, decisió que dependrà del perfil de demanda elèctrica de l’edifici.